Dibuix

Trobat a la xarxa

Observo les parets que antany foren llenços. La de davant té dibuixada la silueta de la nena i la mirada que salvava la distància amb l’infinit. Més enllà, la figura de filferro d’uns arbres nus l’envolten d’hivern. No fa preguntes, no busca respostes, no demana, no exigeix​​, preveu l’aridesa del silenci total que l’envolta, sabedora que és més que un instant, que una ombra. Aquí i allà, unes cases dispersades toquen el cel amb les gairebé etèries colobres negres que escapen de les cendres.

Tot sembla fluir i ella li somriu al sol que llueix, malgrat l’aparent boira del paisatge, i es beu la seva mel. Fa un pas més enllà del mapa imaginari i cerca l’aiguaneix de pedra roja. S’acofla i respira el vent que brolla, llavors em mira i m’entrega la clau del crepuscle matutí.