Paraules resignades que saben a absència. Grafies fràgils sembrades a la terra estèril de la resposta silenciosa. Missatges naufragats que no troben aixopluc quan bufa la mudesa de la metàfora i els enlluerna l’esclat dels llavis tancats a una resposta. Barques encallades en qui no les escolta i les fa callar entre una herba que s’asseca amb l’abrivi del gest oblidat. Murmuris sense destinació, que no han pogut ser i s’articulen rodamóns en alens fatigats. Paraules que claudiquen i es perden, trenades en les esquerdes de la pedra i es moren, i s’obliden i no existeixen. Paraules que s’escriuen i no intervenen. Paraules que es buiden de lletres. Paraules.
Esborrall 
Paraules que se´endu el vent i és impossible atrapar-les, paraules inintel·ligibles per a orelles que senten sense escoltar, paraules que no calen fons i només són grafies…les conec.
Per sort les teves arriben 🙂
Gràcies! ^0^
Paraules càlides que s’escapen per les costures del text i en queda la fredor. Paraules que no es diuen i fan uns silencies eixordadors. Paraules porugues que s’amaguen dins d’un pou sense fons. Paraules que no miren, paraules que no escolten, paraules cosmètiques per enganyar la pell de l’ànima…
Aix… Pilar, comences, comences… i ja veus… la cosmètica a fer punyetes! 🙂 Una abraçada dolça, preciosa.
Ai, el poder de la paraula, fins i tot de les que, a voltes, no em diuen res. Segur que el problema està en la meva oïda.
Una abraçada enmirallada. ^0^
I al final la paraula
clama cada pensament
el rebrem amb eufòria
el rebrem amb plany
però ha d’escoltar-se
per penetrar en l’interioritat
que davant es manifesta.
Com seria l’amistad
sense la veu, el mot,, la paraula ‘
………………….. Anton..
De vegades les paraules no tenen so. Són gestos que ens amanyaguen i ens parlen a l’ànima.
Les paraules sempre saben d’absències, sobretot quan han rebut una resposta silenciosa d’alguna metàfora oblidada…
No crec que les paraules es perdin mai, malgrat estiguin entaforades entre les parets de pedra seca…El missatge sempre s’aixoplugarà en l’infinit…
Petons de tardor.
Tant de bo que no es perdessin i que fossin sempre tan poètiques com les teves. Malauradament, però, jo sento que es perden quan no es reben…És com si mai haguessin existit.