Formes isotòpiques, a l’hora d’entendre la vida, allunyaven camins que, fins aleshores, es tocaven. Enrere quedaren, en el reflex de cada mot, la imatge idíl•lica d’enigmàtics paratges i el seu punt de llum ambre.
En les branques de l’arbre tremolaven les fulles, temoroses de caure al buit abans d’assaborir el fruit de l’amor al qual no tenien accés. Una barreja de vinagre i mel eren els seus silencis en el fons inabastable que emmarcava cada seqüència del recorregut, fins a desaparèixer en el delit d’un jo poètic.
Esborrall 
Han tremolat tant i tant, les fulles, per no poder o no saber assaborir el fruit de l’amor, que la seva caiguda va ser lenta, com si el mateix tremolor ja fos una baixada cap al buit, com si el buit ell mateix vingués a trobar-les. Van recollir gota a gota la mel dels seus silencis, per oferir-la en prova d’amor, després d’això els silencis van ser d’un nou color, i cada isòtop altre temps desconegut, va tenir un bressol calentó en el cor de l’altre. En la més llunyana distància, la més gran proximitat. Bressolats i inaccessibles.
M’agrada com bressoles les imatges i les fas teves reinventant-les i enriquint-les amb nous camins i noves dimensions.
Una abraçada, bonica.
Molt bonic, Pilar!
Gràcies!
L´escrit em fa pensar en aquest jo poètic, triat amb paraules escollides com les fulles acabades de caure de sota aquest arbre. Poques però ben amanides. Cal conservar els antics idil.lis ben aprop malgrat semblin esvair-se.
A voltes el paisatge es desdibuixa, però continua al mateix lloc, ple de tot el que hem deixat amb la nostra mirada.
Gràcies per passar-t’hi, Joan.
……¡Qué lindo, preciosa!.
¡Gracias!