esborrall

Presentació Tesel·les a l’Agrícol

Tessel·les, de Pilar Valero

 

El dimarts, 16 d’abril, vam presentar el recull: Tesel·les a l’Agrícol.

 

La primera intervenció la va fer Marta Pérez Sierra, en nom de l’editorial Gregal.

Intervenció de Pili Garcia, coordinadora de Emum FM Ràdio:

Bona tarda, hola a totes i tots.

És un plaer ser aquí avui per presentar-vos Tessel·les, el nou recull de poemes de la Pilar Valero.

Quan la Pilar em va demanar que li fes el pròleg, em va fer una il·lusió tremenda perquè volia explicar què és el que sento quan llegeixo la seva poesia i fer-ho extensiu a tots.

M’agradaria explicar-vos com vaig conèixer la Pilar. De fet com vaig anar a topar amb ella i amb la seva poesia.

Ara fa 10 anys, jo sóc molt dolenta per les dates i pot ser any amunt o any avall, feia un programa de ràdio que es deia Versàtil. Sóc periodista, treballo en unes emissores locals i m’agrada la poesia. El Versàtil, era un programa de literatura vestit amb música suggerent… Cada capçalera del programa la començava llegint un post d’un blog.

Ja us he dit que d’això fa uns 10 anys aproximadament i era el moment d’ebullició dels blogs i n’hi havia molt i de molt bons.

La finalitat de començar llegint un post al Versàtil, era una manera de fer relluir el talent poètic més emergent i que gràcies a les xarxes i molt sovint a l’anonimat, era inèdit, fresc, i despullat… veritable…

Bé, quan vaig descobrir el blog “A encesa de llum”, vaig començar a tenir problemes amb la capçalera del Versàtil, perquè em passava hores buscant altres poemes o relats poètics inèdits a la xarxa, no hi havia mai res que m’agradès tant com llegir els post del blog de “A encesa de llum”.

En aquell moment jo no sabia que darrera del blog hi havia la Pilar.

Un dia li vaig enviar els àudios i és així com ens vam conèixer virtualment i més tard, la Pilar i el seu home van venir a la festa medieval del meu poble, a Almenar, al Segrià i ens vam acabar de desvirtualitzar.

Us vull explicar perquè sentia magnetisme pel blog “A encesa de llum… de fet, em sentia com una mosca que va cap a la llum, o pels qui ja tenim una edat, era com Carolain! no vagis cap a la llum! i jo pam! cap a la llum…

A encesa de llum era una espurna, com les guspires que desprèn la vareta màgica d’una fada.

Per a mi la Pilar sempre ha sigut una fada de les paraules.

Va arribar un moment que les capçaleres del Versàtil eren només del blog de la Pilar, en fi… no trobava res que fes ombra a: A encesa de llum, esclar!

Crec que m’agradava tant llegir-les perquè en acabat, em quedava buida, en silenci absolut. Com quan expires i et quedes una estona on només se’t sent el cor.

La poesia de la Pilar Valero, és molt musical… A Tessel·les és cert que és un recull on hi és molt present el pas de temps… però per mi la poesia de la Pilar té temps com el que marca el ritme de les busques d’un rellotge: compàs, ritme, cadència…

Sona i ressona harmònic i càlid…. no vull dir que només sigui un ritme estètic. No és un ritme que et faci moure les cames, o el cap…

Us heu parat a pensar on sentiu la música? Hi ha qui la sent al pit, hi ha qui la sent al cap, hi ha qui la sent a l’estómac i segurament els pianistes la senten als dits. Jo la música, quan m’emociona, la sento al clatell.

Doncs a això em refereixo, la poesia de la Pilar la sento al clatell, com un xiuxiueig suau, amb so. Per això us convido a que la llegiu en veu alta. No cal que la llegiu per ningú més que per vosaltres si no voleu i ho podeu fer en qualsevol lloc. Fins i tot al lavabo, en comptes d’emportar-vos el telèfon us podeu emportar el poemari de la Pilar i llegir en veu alta que els lavabos tenen una ressonància molt bona…

D’altra banda, quan llegiu Tessel·les, és possible que us sentiu una mica tontos, com faltats de vocabulari… No patiu. A la Pilar li agrada jugar amb els mots i buscar la paraula justa i necessària. Podeu fer dues coses. A) buscar-la al diccionari. També al diccionari del mòbil (una opció és emportar-vos al bany el poemari i el mòbil) o B) passar de buscar-la i improvisar què us suggereix. L’efecte clatell és similar tant si sabeu el significat de totes les paraules com si nou.

De tota manera, no patiu, s’entèn.

Hi ha un grup islandès anomenat Sigur Ros, segur que molts de vosaltres el coneixeu, que canten en una llengua inventada que han anomenat Hopelandic i canten preciós.

Per això dic al pròleg que la poesia de la Pilar Valero és Valeroteràpia.

Quan estava escrivint el pròleg, una nit intentava fer dormir els meus fills el Pere i la Núria, i els estava llegint poemes del poemari “Me Crece la Barba”, de la Gloria Fuertes i després la Núria, la meva filla gran, té 11 anys, va anar a buscar un recull de poemes de la Joana Raspall que és seu i que se’l va triar un Sant Jordi, i vam triar algun poema a l’atzar.

La Núria em va dir: mama, aquestes dones tenen una manera de veure la vida que et fa pensar… Aquella reflexió de la meva filla em va fer anar més enllà.

Es va fer el silenci. Perquè en la música, el silenci és tant o més important que el so.

Aquelles dones no només tenien una manera de veure la vida que et fa pensar, aquelles dones tenen una forma d’escriure i de descriure la vida, que et fa pensar.

Atrevir-se. Ser valentes. Com la Pilar Valero. Quan vas començar a escriure “A encesa de llum” segurament no tenies cap altra pretensió que desengabiar els pensaments.

Sense voler-ho ets un referent. Ens fas pensar i que bonic que m’entre ens fas pensar, em facis pessigolles al clatell.

 

Intervenció de Mercè Bagaria:

Pilar Valero, arquitecta, artesana, fotògrafa i poeta

El mosaic, que prové de la paraula llatina mosaĭcum, que vol dir obra relativa a les muses, s’elabora amb petites peces de pedra, de ceràmica o de vidre, fins i tot d’altres materials, que tenen diverses formes i colors. Aquestes peces petites són les tessel·les. Un cop unides les tessel·les formen composicions decoratives que són figuratives, geomètriques o abstractes. Els romans el consideraven un art exquisit, perquè pensaven que només les muses o aquells que haguessin estat afavorits per elles podien elaborar unes filigranes tan magnífiques.

Al llarg de la història de la humanitat, des dels assiris que utilitzaven el mosaic com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins… l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art contemporani. És, doncs, un art que perviu. Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.

Si ens sentim intrigats i posem tessel·les al Google, ens trobarem que Amazon és un proveïdor d’excepció: si se’n volen adquirir d’un sol color, cinc-centes peces costen quatre euros. El gressite, un material que es fa servir com a revestiment per a piscines, no deixa de ser una tessel·la ceràmica, per tant la vigència és extraordinària, tant pel que fa a l’art com pel que fa a la nostra vida quotidiana.


Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a
bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa», podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena… són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.

Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico.

Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica, però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell miri la càmera… És per posar un exemple. La bona foto és aquella que reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon després.

D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia, el dolor, un inici, un comiat, una reflexió… En aquest instant hi ha d’haver un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.

A la fotografia, el temps queda suspès, supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense que arribi a terra, només un voleiar que concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió…

Són les paraules les que fan els miracles. L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que diu:

¡Colinas plateadas,

grises alcores, cárdenas roquedas

por donde traza el Duero

su curva de ballesta

en torno a Soria…!

No som capaços de veure la corba que fa el riu? La veiem sobre el paper i ens la imaginem. I aquesta és la feina atenta i isolada d’un poeta. No es tracta de posar una paraula rere una altra només perquè fan bonic. No. És clar que el poeta busca commoure al lector de poesia o a qui l’escolta. És clar que hi ha una recerca del sentiment, una plasmació del sentiment, un voler transmetre’l. I és clar que un poema té molt a veure amb una tessel·la, amb aquesta peça petita que dèiem que forma part d’un mosaic extens. El poema forma part del gran mosaic/missatge/reportatge fotogràfic que el poeta vol fer arribar a l’altre, perquè no tots tenim les eines: no tenim càmeres de precisió o una imaginació vívida, no tots tenim la paciència necessària. Ens calen reproductors, traductors d’allò que ens diu la natura o les ànimes.

I ens trobem davant d’un d’aquests casos: Isabel del Pilar Valero té la capacitat d’entendre’s bé amb la natura, amb les paraules i la melodia que desprenen, amb els sentiments, amb el temps que s’atura o que flueix… diria que té bona mà per captar l’essència dels dubtes i dels anhels, d’allò que ens humanitza. Temps i clic de la càmera. Temps i batec del cor. Em remeto a les paraules de la poeta: “Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega al pit i a la memòria, que tot canvia a l’hora que es manté inalterable”.

Per acabar, gràcies i moltes felicitats per aquest esplèndid poemari.

 

 

 

Anuncis

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 22 Abril 2019 by in Poemes, Tessel·les.

Pilar

1r premi del XXIIIè Concurs de Poesia de Primavera, Antoni Massanell 2015, amb el poemari: CAMBRES BUIDES

1r premi del XVII concurs de poesia sra. Josefina Oliveras 2014, amb el poemari: Per camins de cintres

Finalista: V Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà 2013

Premi local Antoni Massanell 2013, amb el poemari: Besllum

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Arxius

Categories

Safe Creative #1206250054551
Anuncis

Tessel·les

De teulades en amunt

Calidoscopi

Poemari de Marta Pérez Sierra, que he traduït al castellà

Conta’m un conte

El món de les rialles

Llibres en què he col·laborat

Tot enllaçant poemes

Penedesfera

counter for wordpress

Gràcies, Anton!

Esclatí dins la llum, la tenebra enderrocada, Podia ja tancar ulls… Sana,,, Ressuscitava. ………………. Anton

Quan l’amistat s’emmiralla es veu bonica i adquireix el millor de la figura que contempla

Gràcies, Carme!

Flors de foc, d'estams acolorits i pètals lleuge

Gràcies Carme i Sa Lluna!!!

%d bloggers like this: