esborrall

Recolzada

IMAG0727

L’escena té lloc al cementiri. Una dona està asseguda en un banc, al davant d’una tomba en la qual hi ha un àngel que demana silenci, i escriu.

De sobte, es perfila al seu darrere un jove que s’encamina a la tomba. En arribar, es queda absort mentre contempla els peus de l’àngel. Passats uns minuts, es gira i s’apropa al banc, amb la intenció d’asseure’s.

JOVE: Bona tarda.

DONA: Hola, bona tarda.

JOVE: Li fa res si m’assec aquí? Quin racó més bonic.

DONA: És un lloc públic i no li puc pas prohibir que s’hi assegui. Ja ho crec que és bonic!

JOVE: Disculpi si he interromput el que semblava ser un dels seus moments creatius.

DONA: No passa res. De fet ja és hora que marxi. No m’havia adonat que fos tan tard.               (Amb posat d’aixecar-se.)

JOVE: (Ignorant la intenció de la dona.) Em sorprèn comprovar que per a vostè la mort        no és un tabú, cosa estranya en una època en què la gent la considera allò que passa quan la ciència falla. Abans era diferent. La gent tenia un vincle més positiu i natural amb els recintes funeraris.

DONA: (Arraconant les presses.) Em trobo bé en el que algú va dir que és “el jardí vell més bell”. De fet, aquest recinte va ser per a mi un dels llocs més divertits en la infantesa. Veu aquell àngel que tenim a l’esquena? Va ser un alegre company de jocs, tota una tarda.

JOVE: El de la tuba que fixa la mirada en l’eternitat, indiferent a tot el que l’envolta?

DONA: (Assentint amb el cap.) Aquella tarda, va ser un tobogan. El millor!

JOVE: Veig que té molta sintonia amb les figures alades. Potser l’he entristida amb alguns records? (Interroga en veure-la amb el cap cot.)

DONA: (Recomposta.) Oh, no! Simplement m’he emocionat amb la visualització d’antigues escenes.

JOVE: Escenes ambientades en aquest entorn?

DONA: Sí. L’oblit és enganyós i de sobte, bocins de passat es presenten sense demanar permís.

JOVE: Sembla ser que els enyors es neguen a quedar-se quiets i callats. Potser és                                                aquesta la causa que utilitzi aquest lloc com a font d’inspiració?

DONA: Podria ser. Qualsevol lloc és en un determinat moment l’espai ideal en què el pensament es desplega.

JOVE: A mi també em va envair una atmosfera fresca i translúcida, la primera vegada que vaig creuar la porta de ferro. No imaginava la barreja estranya de cementiri parc i cementiri ciutat que em trobaria. L’entrada és un “Et in Arcadia Ego”.

DONA: No sé què significa la frase que acaba de dir.

JOVE: És el títol d’un quadre de Poussin, un pintor francès. Un memento mori, que ens recorda la fugacitat de la vida. El descobriment d’aquesta pintura va ser un magnífic regal de la meva àvia. Ella em va impulsar a entrar aquí per primera vegada.

DONA: Era el seu lloc de peregrinació, seduïda per una indescriptible sensació de malenconia, o tal vegada venia a recordar algú?

JOVE: Potser les dues coses. Va emmalaltir d’Alzheimer i una de les seves dèries era venir-hi i escriure missatges commovedors, lírics i irracionals al més enllà. Acostuma a deixar-los sota els peus dels àngels.

DONA: Acostuma? No està pas morta la seva àvia!

JOVE: No.

DONA: Oh!, potser ha vingut amb ella i jo, amb la meva conversa, l’he entretingut.

JOVE: No es preocupi. Segur que està escrivint asseguda al davant d’alguna de les sepultures, flanquejades pels solemnes xiprers. Aquesta és una de les seves favorites. Mai no marxem sense que li deixi una nota a l’alat més antic. Es va enamorar de la història que li van explicar sobre les persones que hi ha aquí enterrades.

DONA: Sí! La d’Eugeni d’Ors i la seva cosina Matilde. Quin re-encontre més encisador, el que es va produir desprès de la mort. Recordes, Julià? Ens la van explicar un dia que vam venir a fer una visita guiada.

JOVE: I tant que ho recordo àvia. Has acabat d’escriure els missatges d’avui?

DONA: Sí. Podem marxar quan vulguis. Ja comença a ser tard i a la residència sopem d’hora. Ara que hi penso, on és la Paquita? Fa una estona estàvem parlant i de cop i volta m’ha deixat sola.

JOVE: T’està esperant per sopar juntes, no et preocupis, tot està bé. Anem àvia.

DONA: Vols saber què he escrit avui?

JOVE: M’agradarà saber-ho, si vols compartir-ho amb mi.

DONA: Quanta vida hi ha al voltant de la mort…I de l’oblit.

Agafada del braç del nét, la dona xerra pels descosits, sense cap coherència, fins a desaparèixer quan creuen la tanca de ferro, que els du al carrer.

Advertisements

6 comments on “Recolzada

  1. rebaixes
    1 Març 2016

    reflex… mort…qui ha mort? qui viu? la mort,l’oblit…vaja àngels. Asseure’s a pensar caminant… on arribarem ? … ( Tu per un cantó, jo per altre tenim coses en comú… )( dia cinc de març… no cal que faci vent per recordar la gran ventada que va arrasar tot l’arbriu… Els arbres son conscients i broten de nou… no volen morir… ni volen que els oblidin… Qui pot dir on soc entre els arbres ?)anton.

  2. esborrall
    1 Març 2016

    Reflexos cíclics, que mai ens abandonen…Que no ho facin, Anton!

  3. estranger
    1 Març 2016

    M´has fet pensar amb això del àngels amb una pel.lícula que de ben segur hauràs vist, ” El cel sobre Berlín”. Aquesta escena que relates podria ben bé ser-ne una dins aquella. Me l´imagino amb un blanc i negre de tons suaus, començant amb un pla zenital del banc que va acostant-se de mica en mica per després iniciar en la veu en off de l´àngel , l´inici de la petita història d´aquests tres àngels. S´acabaria potser amb els papers voleiant de sota l´estàtua qui sap cap on…

    El guió ja està fet, no cal moure ni una lletra.

    Records, Pilar.

    • esborrall
      1 Març 2016

      He vist la pel·lícula, Estranger. La assimilació d’idees amb què has rebut aquest primer intent d’escriure una escena teatral, em fa sentir cofoia.
      Sembla que m’hagis llegit el pensament en aquest guió que ens regales. El blanc i negre, però, està barrejat amb el gris de la pedra i el verd dels xiprers.
      M’ha encantat retrobar-te en un racó preciós de Vilafranca. Si un dia t’hi acostes, no deixis de visitar-lo.
      Et recordo sovint, junt a altres persones, en temps sublims.

      Gràcies!!!

  4. nitamiu
    2 Març 2016

    magnífic Pilar!!!
    es podria representar allà mateix!!

    • esborrall
      2 Març 2016

      Gràcies, Anna!
      Sempre he pensat que és un lloc preciós per fer coses 🙂

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 1 Març 2016 by in Teatre.

Pilar

1r premi del XXIIIè Concurs de Poesia de Primavera, Antoni Massanell 2015, amb el poemari: CAMBRES BUIDES

1r premi del XVII concurs de poesia sra. Josefina Oliveras 2014, amb el poemari: Per camins de cintres

Finalista: V Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà 2013

Premi local Antoni Massanell 2013, amb el poemari: Besllum

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Arxiu

Categories

Safe Creative #1206250054551

De teulades en amunt

Calidoscopi

Poemari de Marta Pérez Sierra, que he traduït al castellà

Reculls de contes infantils

Llibres en què he col·laborat

Gràcies, Anton!

Esclatí dins la llum, la tenebra enderrocada, Podia ja tancar ulls… Sana,,, Ressuscitava. ………………. Anton

Quan l’amistat s’emmiralla es veu bonica i adquireix el millor de la figura que contempla

Gràcies, Carme!

Flors de foc, d'estams acolorits i pètals lleuge

Gràcies Carme i Sa Lluna!!!

%d bloggers like this: