Ens recordarà, la rosa
guardada entre les pàgines d’un llibre,
que es marcí quelcom més que paraules.
Potser pensem llavors
que ni el mar ni el cel són blaus,
sostraient al poema
la metàfora dels noms
que pronunciàrem.
- Comentari
- Reblog
-
Subscriure's
Subscrit
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Esborrall 
m’agraden les metàfores, m’agrada el teu peoma
Gràcies!
ui perdó volia escriure poema
És un poema molt bonic!
Gràcies!
El llustre de la noia / quedà marcat per sempre/ entre dos poemes: ELL I ELLA .Obriren el llibre / i desaparegué l’encanteri. Anton.
Sempre els quedarà la rosa… 🙂
Una rosa que te acompaña de aquel día que la recibistes, muy bonito Pilar, un abrazo
Viejos recuerdos que permiten traer al presente el pasado que un día fue sinónimo de felicidad.
Un abrazo!
La rosa assecada – com una fulla d´arbre – ha regat el teu poema mentre dormia. I ha florit altre cop en aquest post. Les bones metàfores embelleixen l´existència.
Records i salut.
Moltíssimes gràcies pel poema que has vist en el poema. Com m’agrada la manera amb què mires els paisatges.
Gràcies, Joan!
Les metàfores són una bona eina per als poetes…
Són molts els llibres de poemes que han vist marcir un amor , mentre ho feien les roses entre les seves pàgines…
Malgrat tot jo vull pensar que el mar i el cel, sempre són blaus…
Petonets Pilar.
Deliciós…
Gràcies! 😉
M. Roser…A voltes són verds i grisos i negres…Tan bells…
Petons!!!
Es marciran les roses, les paraules, potser es diluiran els colors … però els records sempre quedaran vius, intactes, eterns.
Bessets preciosa!
Què seríem sense els bons records?
Bessets, nina!