esborrall

Lluna vella

Moon_Venus3

 

 

Clareja el somriure blanc de lluna vella. Ecos antics s’aturen en el silenci i un tímid raig de sol emet la melodia de fred, abans de ser engolit pel gris apelfat que flameja a caramull. Vellarda vara, ferida, sense saba, gebra entre els seus dits la tristesa del trèmul matí. La terra, displicent, calla en el seu avanç, sabent-se observada.

Fogueres enceses amb sarments garbellats. S’incineren els plançons del vinyet i coral·lins tions ingràvids escapen per les xemeneies, escampant el perfum de Bacus als voltants. Apareix la metàfora encaminant el poema per la prosa.

Dormen la nuesa els ceps sense fulles, abandonats, sota la lluna minvant, a l’espera que la primavera els desperti. Una osca de llum il·lumina les brases; agraeix a la lluna el seu somriure.

 

 

Anuncis

14 comments on “Lluna vella

  1. Elfreelang
    17 febrer 2013

    Una lluna vella poètica, inspirada, ingràvida i alada com una ploma ….

  2. carmerosanas
    17 febrer 2013

    Vaig veure el somriure de la lluna. Vaig mirar-me’l una estona, pensant en el somriure o no somriure. Volent que fos un somriure, encara que no ho fos. I sí! ho va ser. El somriure de la lluna vella, com una companyia. Jo també li vaig agrair.

    • esborrall
      19 febrer 2013

      Tot i que la lluna plena sigui un espectacle, a mi m’encisa quan comença a crèixer o quan decreix, ja que és llavors que ens regala el seu somriure. Quin mirall se m’acava de dibuixar al cap! Un somriure i un petó, bonica.

  3. sa lluna
    18 febrer 2013

    Al contrari del que pugui semblar quan diuen que és més sol·licitada a l’estiu, aquest somriure de la lluna és la que em fa aixecar la mirada cada nit d’hivern, per treure’m l’intens fred que em cobreix el cos i l’ànima, desitjant que arribi aviat la primavera.

    Bona setmana, nina.
    Aferradetes.

    • esborrall
      19 febrer 2013

      A l’estiu és més brumosa, menys blanca. Una de les més bonicas, és la de l’abril i a l’hivern es pot fins i tot jugar amb ella ja que quan el cel està ennuvolat s’amaga i torna a sortir. Que no deixi mai d’escalfar-te la seva foguera.
      Un petó!

  4. Joan
    18 febrer 2013

    Aquesta lluna és potser la més alegre, somriu sense acaparar, gens goluda. La imatge de la darrera llum a les brases m´ha agradat molt. És un plaer llegir-ho abans d´anar a domir perquè ja té la virtut del somni.

    O sigui que bona nit.

    – per cert que em va agradar la teva entrevista a la ràdio –

    • esborrall
      19 febrer 2013

      Et dic un secret? El paisatge que hi descric no és nocturn, sinó diürn. La lluna vella té la particularitat que es deixa veure a punta de dia. Jo la mirava asseguda al davant de la llar de foc que, com és costum a casa en aquestes dates, l’encenem sempre que podem amb les vares de sarment que han podat. Són petites delícies que em regalo de tant en tant. Aquestes vares tenen el poder d’embriagar-te amb l’aroma, totalmentg diferent a qualsevol llenya. Cosa normal, penso, ja que a dins li circulava la sava del vi que segurament altres anys ha fructificat en algun dels seus nussos.
      Gràcies per aturar-te a escoltar-la. ^0^
      Bon dia, Joan.

  5. lolita lagarto
    19 febrer 2013

    i quin somriure més ample.. i més dolç..
    al fons a lluneta petita sembla que dubta quin és el camí..

    • esborrall
      19 febrer 2013

      El perfil del cel somrient és tot un espectacle. La lluneta petita és Venus. Jo hi veia una piga. Somric.
      Quantes perspectives tenen els rostres!

  6. Rafel
    19 febrer 2013

    A l’hivern agraeixo el somriure de lluna. En aquell moment oblides que fa fred.

  7. m. roser
    23 febrer 2013

    A mi m’agraden molt les nits de lluna plena(lluna vella), perquè els seus raigs es filtren per entre els plecs de les persianes i fan dibuixos màgics a les parets i si la finestra no té entrebancs, t’hi veus, gairebé,sense encendre els llums…Quan hi ha lluna nova, també té el seu encant, perquè es veuen més bé els estels i a mida que creix, si que sembla que ens somrigui…

    • esborrall
      3 Març 2013

      La lluna vella ens somriu quan minva i la nova quan creix. Quan està plena, udolen els llops i tot reneix en tenyir-se de negre. És molt màgic el teatre d’ombres que descrius.
      Un somriure i un petó.

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 17 febrer 2013 by in Mirada.

Pilar

1r premi del XXIIIè Concurs de Poesia de Primavera, Antoni Massanell 2015, amb el poemari: CAMBRES BUIDES

1r premi del XVII concurs de poesia sra. Josefina Oliveras 2014, amb el poemari: Per camins de cintres

Finalista: V Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà 2013

Premi local Antoni Massanell 2013, amb el poemari: Besllum

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Arxiu

Categories

Safe Creative #1206250054551

De teulades en amunt

Calidoscopi

Poemari de Marta Pérez Sierra, que he traduït al castellà

Reculls de contes infantils

Llibres en què he col·laborat

Tot enllaçant poemes

Penedesfera

counter for wordpress

Gràcies, Anton!

Esclatí dins la llum, la tenebra enderrocada, Podia ja tancar ulls… Sana,,, Ressuscitava. ………………. Anton

Quan l’amistat s’emmiralla es veu bonica i adquireix el millor de la figura que contempla

Gràcies, Carme!

Flors de foc, d'estams acolorits i pètals lleuge

Gràcies Carme i Sa Lluna!!!

%d bloggers like this: