Lajos Paszthory
Juliol es veu fràgil, sobre els daurats que claregen aram. Refulgeix l’ambre del rumor assolellat que crepita administrant les paraules. Antigues eres buiden de vent l’estiu, res no es mou, no se sent res. Aromes de família m’arriben de lluny i les exhalo, àvida, abans que s’escapoleixin en els passos entre les orenetes i les antenes.
L’ànima, de vegades, es desperta de la seva cromàtica quietud i es capmoix a recórrer carrers que no van enlloc. Les parets intenten protegir les voreres ardents, amb l’ombra nítida del fullatge que el sol projecta, delimitant la transparència, sobre les esquerdes. Mentre, altres orenetes descansen, tot imitant juliol, sobre balcons d’argila i palla, que roden en la incertesa dels temps i corren per arribar a un lloc inexistent, més enllà del somni conclòs. Graons que pugen cap a teulades obertes em tornen el timbre d’unes rialles llunyanes, que perdo de vista abans d’assolir-les. De mel es queden orfes, els llavis.
Esborrall 
sembla que les fragilitat han fet niu i que crien entre nosaltres amagades o bé descartades a voltes… el vent calent de l’estiu no ens reconforta, però respiro, com si l’aire fos fresc, com si de cada dia en vingués una bona sorpresa.
Sento les cigales cantant a tota veu la calor i em rfresco e n els teus mots.
T’envio un ventet amic que refresqui, Pilar, i que et digui un parell de petonassos… fresquets…
Em van arribar el cant de les cigales, el ventet amic i els petonassos fresquets. Gràcies, preciosa.
No sé com les teves paraules m’han dut a un temps antic sota la calor nítida de juliol, enmig d’una era i a tocar dels rostolls encesos de groc i punxeguts drets mirant al cel després de la sega…una abraçada de juliol t’envio junt amb un ventall per fer més suportable l’escalfor del sol
De vegades només trobo paraules antigues per expressar-me…Tant com els ventalls que tant m’agraden. Gràcies!
Parece que describas un Julio antaño de los que había frescor y tranquilidad, no como los de hoy.
Una bonita creación, un abrazo
Los Julios de antaño me encantaban, aunque me obligasen a ponerme calcetines de perlé.
Un abrazo.
Jo, amb paraules d’estar per casa, penso que aquest ambre em recorda les mil i una tonalitats de les terres àrides de la Segarra,
el mar d’espigues, el rostoll, les garbes que fan la migdiada al mig del camp…I s’escolta el cant de les cigales, anunciant més calor i veiem sobrevolar sobre els nostres caps les orenetes, buscant algun insecte despistat, o algun bassiol per calmar la set…
L’altre dia, a la piscina, unes noies sentint el concert de les cigales , es pensaven que eren ocells… No hi ha gaire cultura camperola!
Petons amb una mica de marinada fresqueta .
Quina delícia, la Segarra. Aquí, els camps de blat s’alternen amb les vinyes i la composició paisatgística també és espectacular. Les melodies que m’hi arriben, tinc la sort de tenir camps i vinyes a prop i un parc enorme, són de cigales i de grills.
Gràcies pel teu paisatge. Petons!
Sol calent d’estiu
que enerva suorada,
que busca ombriu ple
de cant de petots i sigales…
Sol caient com llosa
que aplana voluntats
i enardeix la peresa
prop del bujol ple de mam.
Sol castrant del treball
arracona les històries
d’esclopet i de falç,
de pallus, gra i grapissos
de palla per rebolcar,
de trill i rodet i mules
de canalles acatant
el surriac de crit del amo :
– Para compte, la Romera
està a punt de trepitjar-te
Vinga, catumbella i endavant….
La catrana aixeca el mosso
amb un xirrit com grill mascle,
Sol calent d’estiu
colorada de groc, ambre
que empastifa, que omple
d’aram on fan el tiberi
per el treball de l’erada.
……………………………… Anton.
Saps? Al darrere de casa hi havia una era. Al dia d’avui és la Plaça de l’Era Enrajolada. De vegades s’instal-laven firaires. Que bé que ens ho passàvem.
M’encanta mirar el paisatge des de la finestreta del teu trenet. gràcies!
Pilar
un text preciós.
Gràcies, Marta!